HOBBES:

“Homo homini lupus”: L’home és un animal que viu en societat però que alhora és salvatge.
L’home agredeix constantment a l’home.
Hobbes diu que l’home és un egoista racional. Justifica el comportament de l’home
comparant-lo amb el llop en societat. Segons Hobbes:
L’home busca la supervivència.
La desconfiança per a poder competir.
Busca el reconeixement un cop guanyada la guerra.
L’entrada de l’home a la societat és un poble amb lleis i repressions molt fortes que
aconsegueixen aterrorir a l’individu, on no hi haurà ni justícia ni injustícia, no cap concepte
de societat civilitzada. Farà el que voldrà.
Hobbes proposarà una monarquia on el rei tindrà tot el poder per a impedir estats de guerra,
no Déu.
LOCKE:
És un filòsof anglès (1632 – 1704). Té una filosofia empirista. Les seves obres més
importants són: Assaig sobre l’enteniment humà i Dos tractats sobre la guerra civil. Ell diu
que l’home es regeix per la llei natural que és la llei de Déu. Els nostres drets naturals són:
la vida, la llibertat i la propietat. I que no hi ha estat de guerra però els drets poden perillar.
Els homes som lliures, tot iguals, som independents i tot per natura. Ningú es pot veure
sotmès a reunir-se en societat per a triar un govern. Però sí que hem de renunciar a alguna
cosa per a obtenir el que volem. No és llibertat natural. Com la societat civil té uns límits
establerts per nosaltres, no existirà l’esclavitud. S’ha de preservar la propietat privada.
S’assenten les bases del liberalisme polític i el comunisme. Aquest contracte de societat és
de total lliure elecció, ningú ens obliga a deixar de ser natural.
Tota la societat és part d’un cos polític: és un organisme, funciona bé si totes les seves parts
van bé. Entre tots escollirem un representant per majoria. El que digui la majoria ha de ser
acceptat per tots. Les decisions d’aquesta s’han d’acatar i seran definitives. S’entén per llei
natural i racional i les lleis racionals ens les ha donat Déu. Identifica natura amb revolució.
La societat és voluntària.

L’EMPIRISME

És una filosofia que agafa temes i llenguatges de la filosofia cartesiana, però no tot perquè
sinó seria racionalisme. Empíric vol dir que es capta pels sentits. És una escola que diu que
tot el que sabem prové dels sentits, no hi ha idees innates.
LOCKE:
Era un gran filòsof polític. Parteix del principi empíric: tot el que sabem és el que prové dels
sentits. Pels sentits sabem les qualitats de les coses.*
Hume elimina aquest esquema perquè diu que es contradiu
d’una manera clara i evident amb el principi empirista.
Les qualitats que sabem, han d’anar juntes per donar alguna informació (les qualitats d’una
taula han d’anar juntes per que sapiguem el que és). Van sempre juntes perquè, segons
Locke, són com a xinxetes enganxades en un suro que si movem el suro es mouen totes
elles. Les característiques són qualitats innerents a un suport que hi ha sota el que no
veiem: la substància. Parla de substàncies, que no són empiristes. Els seus raonaments es
contradiuen amb les demostracions.
Les qualitats, les coses, etc. provenen de Déu i hi arriben, a la substància Déu, amb la
relació de causalitat: algú ha d’haver fet aquesta naturalesa. Hume diu que tot això no té
sentit, les substàncies i les relacions causals les desestimarà i només quedarà (ull)
BERKLEY:
Té una filosofia empirista de caràcter espiritualista per convèncer els pecadors.
Esse est percipi  Ser és ser percebut. Les coses del món material esgoten la seva
existència en ser percebudes. Només podem saber les qualitats de les coses que només
existeixen quan són percebudes. (Un soroll esgota la seva realitat de ser percebuda). No
podem parlar de substància material perquè no la percebem i això és el mateix que dir que
no n’hi ha. Les coses que s’acaben en ser percebudes no poden donar lloc a idees. Les
idees venen donades per una conversa, en diàleg entre Déu i el pensament humà. Déu va
crear les qualitats com una manera de comunicar-se amb les persones.*
DAVID HUME:
Destrueix qualsevol mena de substància i de relació de causalitat.
ADAM SMITH. S. XVIII: Filòsof i fundador de les ciències econòmiques, del liberalisme
econòmic. Obra: La riquesa de les nacions, és com el de Newton, a partir d’allí neix la
ciencia de l’economia i a més a més, la ideologia de liberalisme. Ell pensa que l’economia
s’autoregula ella sola. També va escriure sobre filosofia moral, però va ser un filòsof
espiritual.
RICARDO: Era un jueu que va inventar la llei de rendiments, els nivells decreixents. Té una
filosofia econòmica pessimista.
MALTHUS: Deia que els aliment creixen en proporció aritmètica i la població de forma
geomètrica, hi ha més gent que aliments. La gent es va morint fins que torna a l’inici. També
es queixava de les subvencions als pobres.

HUME
Tractat sobre la naturalesa humana  No va tenir cap èxit i llavors va publicar un resum i un
resum del resum titulat Resum. És com la Bíblia de l’empirisme.
Tant Smith com Hume tenien com a ídol a Newton. Va voler-lo copiar i per això va
desenvolupar la filosofia moral amb aquest llibre. Pretenia donar una visió de la persona i de
la natura des del punt de vista empirista (caracteritzat per l’escepticisme – no creuen en una
cosa concreta). No creia en la metafísica.
La seva millor filosofia és contra de la metafísica.
Entre Hume i Kant van voler acabar amb els mètodes deductius. La ciència empirista diu
que només podem saber el que veiem i els metafísics, parlen de coses que no ha vist mai
ningú (Déu, etc.).
Hume utilitza les substàncies i sobretot el concepte de causalitat. Comença definint les
paraules a la seva manera. Primera IDEA: Les idees de Descartes, per a Hume són
percepcions (impressions i idees, la diferència està en la força).
Les impressions són més vives, tenen més força, les tenim al davant. Mentre que les idees
són més febles, ens ho tenim que imaginar. Totes les idees provenen d’impressions.
Qualsevol idea que no provingui de les impressions l’haurem de descartar perquè ens pot
conduir a l’error. La idea de substància no prové de res, així que també es descarta. Només
queden les relacions de causalitat però també condueixen a l’error i les eliminarà i només
quedarà l’ull.*
Classes de veritats:
Tot el que podem dir i afirmar pot ser classificat en:
1. Les ciències empíriques – el coneixement de la natura. Relacions d’idees.
2. Les ciències formals – matemàtiques, lògica, etc. Són les qüestions de fet.
Si diem alguna cosa que té algun sentit serà o bé una qüestió de fet o bé una relació
d’idees. Una qüestió de fet és una cosa que passa o bé afirmacions de caire matemàtic: no
podem de fets sinó de relacions entre idees. Les relacions no es poden negar i les qüestions
de fet poden ser veritat, són vertaderes pel seu contingut. Aquests dos conceptes estan
guiats per principis lògics molt diferent.
1. Es guien pel principi de causalitat. Totes les coses tenen una causa que les fa ser
com són i no d’una altra manera. Hem de saber perquè són d’aquesta manera.
2. Principi de la no negociació: Podem dir qualsevol cosa que no sigui una contradicció.
En la relació d’idees fem demostració: consisteix a mostrar la necessitat d’una afirmació.
Hume diu que el que sabem és una qüestió de fet o una relació d’idees i tot el que no parli
d’això s’ha de destruir. S’han de destruir els llibres metafísics perquè utilitza un raonament
híbrid, estèril, inproductiu, fals.
Hume utilitza un raonament deductiu que acaba enunciant un fet, que pot ser vertader o no i
això trenca amb la metafísica, és un raonament híbrid perquè no dóna cap coneixement; la
conclusió és falsa o no necessàriament vertadera. El raonament deductiu arriba a una
conclusió vertadera i per això trenca perquè diu que un fet pot ser vertader o fals. Per
intuïció sabem que una cosa existeix. L’existència es comprova intuïtivament.
Hume diu que tot el coneixement és abstractiu o intuïtiu, que és l’immediat. Hume diu que tot
pot ser la demostració de les matemàtiques, simples relacions entre idees  conclusió
vertadera, només pot ser d’una manera, i les qüestions de fet on la negació sempre és
possible.
Al parlar de fets podem usar el principi de no contradicció. No es pot demostrar. La
metafísica barreja aquestes dues maneres de dir la veritat. El raonament deductiu no pot
tenir com a conclusió un fet, i el fet no té perquè ser vertader.
No sabem res de metafísica perquè els seus raonaments no són clars.
Associació d’idees:
A partir d’unes idees en formen unes altres: associem idees per a formar conceptes i els hi
posem un nom.
Occam: Els universals els formem associant coses que s’assemblen.
Hume perfecciona la idea d’Occam amb 3 criteris:
 Semblança: Coses que s’assemblen, les agrupem.
 Continuïtat: Coses que sempre estan juntes, les agrupem en una unitat.
 Causalitat: Coses que en principi són independents les agrupem com a causa i efecte
si compleixen determinades característiques:
Prioritat: Primer hi ha la causa i després l’efecte.
Contigüitat: Han d’estar juntes.
Unió constant: Sempre que passi, passa l’altre.
Formen conceptes causa i efecte si compleixen aquestes característiques.
Per estudiar la causalitat Hume posa un exemple equivalent al de Sòcrates (deia que creure
i saber i recordar).
Hume parla d’un suposat Adàn (un home acabat de crear). Si ens trobéssim amb ell, el
portaríem a jugar un joc de billar per demostrar-li el moviment com a causa i efecte (el
moviment de la primera bola és la causa del moviment de la segona). Podem aturar la
primera bola, el moviment de la segona bola és un fet, i amb fonament, es pot dir si està en
moviment i sempre podem concebre el seu contrari. No hi ha cap inferència deductiva que
permeti passar d’un fet a un altre fet. Sense fonament i es deduís seria una relació d’idees.
Segons el seu raonament, diu que la causalitat depèn en tot de l’experiència i la seva
conclusió és que no es poden fer raonaments metafísics, no valen res perquè utilitzen la
causalitat com una part més del raonament deductiu. D’utilitzar la noció de causalitat podem
conèixer el món empíric, així entenem la natura. Però només la podem fer servir aplicada a
fets perquè és el principi lògic que guia la nostra noció de fet. Les persones tenim les idees i
les relacionem segons les coses que hem vist.* La causalitat només es pot fer servir lligant-
la als fets.
El costum ens porta a l’efecte. El curs de la natura no es pot demostrar. La creença es crea
pel costum. Demostrar és fer una inferència a una causa necessàriament vertadera. No
podem demostrar la regularitat de la natura amb un raonaments deductius ni probabilístics.
La nostra ment, actuant sobre creences basades en costums, va sobrevivint i traient les
seves pròpies conclusions.
Aplicacions a la ciència:
Els empirístes consideren que tot el que sabem són les coses que les ciències ens duen. No
només és una cosa útil sinó que també teòrica. Hume pensa que la ciència no és immòbil ni
intocable sinó tot el contrari. Actualment les ciències (física) són ciències nomologico-
deductiu. Són unes lleis provisionals, si no podem estar segurs dels raonaments deductius
tampoc de les lleis, ho mantindrem fins que puguem dir alguna cosa millor.
Aplicacions a la ètica:
Moore, un seguidor de Hume, creia en la fal·làcia naturalista: raonament que sembla
correcte i pretén passar per correcte però no ho és. Les fal·làcies són raonaments amb és i
ha de (una cosa és o una cosa ha de ser així). És l’expressió d’una norma. Com justifiquem
l’existència d’una norma? Hi ha gent que ho fa amb fets. Hume diu que a partir d’un
raonament “és“ no podem extreure conclusions. Si les premisses comencen amb “és”, les
conclusions no  és una fal·làcia. L’existència de normes no es pot justificar amb fets. No hi
ha un raonament per a elaborar una norma, ens hem de basar en les emocions i s’ha de
tenir en compte el bé del conjunt.
La filosofia de Hume és emotivista i haver de ser el fonament de la moral.
Les emocions que provoquen les coses venen determinades per la utilitat: utilitatista: la
utilitat que es pugui treure no a un individu únic sinó a la societat en general. L’utilitarisme
sempre acompanya a l’empirisme i a l’economia.
Aplicacions a la religió:
Utilitza el mateix raonament que abans però es dedica a la descripció de la religió i no a la
teologia. Diu que mentre ajudi a les persones, a trobar el sentit de la vida, etc. que molt bé
però que és totalment irracional.

LA IL·LUSTRACIÓ

És un moviment cultural propi del segle XVIII, sobretot de França, Escòcia i Alemanya
oriental. Se li diu segle de les llums perquè llum significa raó.
Destaca Kant, per a ell la il·lustració és la majoria d’edat, és a dir, que ja no està sotmès a
res.
Abans del segle XVIII, la il·lustració estava tutelada per l’aristocràcia i les classes altes que
modificaven les coses per tal de treure el seu propi profit. També l’església tutela a la gent
dient-los el que han de fer. Kant diu que ni els aristòcrates, ni els reis, ni els religiosos ens
han de dir com hem de viure, sinó que cada persona ha de viure guiada per les seves
propies llums.
Els autors il·lustrats es consideren divulgadors d’aquestes idees  Enciclopèdia 
diccionari de tot.
(Despotisme il·lustrat: Todo por el pueblo pero sin el pueblo.)
Els il·lustrats estaven en contra de l’Antic Règim (sobretot l’aristocràcia i l’església), totes les
institucions que limitaven a les persones havien de ser substituïdes per la raó.
Idees principals: progrés: la raó es pot canviar i per a bé, progressar. És un optimisme
típicament il·lustrat. Es reflexa en el llibre de Condorcet: Esboç. Pensava que la raó havia
ajudat a la humanitat a progressar. Va convèncer a molts aristòcrates i va escriure l’obra
mentre estava amagat.
Justifiquen l’ús de la raó:
Idea de la naturalesa: Tot el que és natural és bo i la raó ho és.
Les institucions de l’Antic Règim eren antinaturals.
Destaquen els llibres de Cook. Rosseau escriu Emili, una obra que parla d’un xiquet
abandonat en una illa i amb contacte amb la natura va aprenent i es torna un il·lustrat
(perquè l’ha educat la natura). És l’iniciador de la pedagogia moderna. Ell sol havia de
descobrir les coses i que els seus instints no fossin reprimits per ningú. Això va donar lloc a
la mala educació i mal comportament.
Entre els deistes destaquen: Rosseau i Voltaire: creuen en l’existència d’alguna cosa
superior a ells que ha fet el món però un cop ho ha fet s’ha desentès. No ha escrit cap llibre
ni ha fet cap església, només ha donat la raó a la humanitat. És una mena de religió natural.
Rosseau va escriure Professió de fe d’un vicari savoià. Professió de fe: és a dir, en que
creus. Rosseau va ser expulsat de l’església per estar amb una dona i va perdre la fe en
aquesta però no en Déu. L’autèntica religió és la que surt de la natura de cada persona i
l’església només reprimia. La font del bé és la natura i les institucions repressores són la font
del mal.
Calvinisme: dictadura de la majoria. Rosseau ho va deixar.
Escriu Discurs sobre la desigualtat humana, aquesta apareix quan es dóna la propietat
privada i l’escriu durant la Revolució francesa. Rosseau es dirigeix a les classes que estan
per sobre dels treballadors. La raó ha de suprimir el concepte feudal de la propietat privada.
L’altre obre de Rosseau és El contracte social, un contracte social amb que establim les lleis
socials. Però Rosseau diu que una persona en estat natural sempre és bona però els
dolents ho són per culpa de la societat. La societat ha de tenir la llibertat i igualtat. No hi ha
d’haver classes: la natura ens fa iguals.
Cadascú podrà decidir per un mateix el que vol fer amb la seva vida, aquí apareix la
sobirania popular. Si tots som iguals qui té el poder? El poble. Tots som iguals ningú pot fer
les lleis per gràcia divina i apareixen les eleccions de representants per sufragi universal.
MONTESQUIEU:
La seva idea és la de separació de poders. Si algú té tots els poders, abusarà del seu poder.
Els tres poders són: legislatiu, executiu i judicial, d’aquí prové l’estat modern (i de la
revolució francesa).
Van aparèixer els reaccionaris (reaccionen contra la revolució). Destaca Gobineau que
ocupa un lloc infame. Gobineau és el primer que parla i fa una teoria sobre el racisme. Va
classificar les persones (segons els millors) en blancs, grocs i negres. Es va veure obligat a
justificar l’aristocràcia. Ho va fer així: A França vivia la població gal·loromana que van ser
invaïts pels francs (poble germànic). Tota l’aristocràcia són descendents dels francs i són
superiors perquè van conquerir els gal·loromans per la força perquè són millors, més forts,
més intel·ligents i per això han de manar per sobre dels plebeus dels gal·loromans que són
pitjors.
No tots eren tan revolucionaris. Altres es van centrar més en les idees polítiques:
Tocqueville. Va estudiar les coses amb objectivitat però amb nostalgia del passat però
acceptant que s’hagués acabat. A EEUU van fer l’estudi del sistema penal per a França i
fixant-se en l’organització americana va escriure La democràcia americana. Va criticar els
ideals il·lustrats. Va dir que només es pot triar un ideal i cop més. Per a ell destaca la
igualtat. En molts llocs s’imposa la llibertat per damunt de la igualtat i les masses són les que
acaben imposant-se i l’aristocràcia desapareix en nom de la igualtat.

KANT
Filòsof acadèmic, professor, de Prússia i participava totalment dels ideals de la il·lustració.
Va començar la seva filosofia dins de la tradició racionalista seguint a Leibnitz i Wolff. Va
destacar en aquest àmbit fins que va llegir a Hume.
Kant diu que Hume el va despertar d’un somni dogmàtic i va veure que el dogmisme no
portava enlloc. Va fer una síntesi del racionalisme i empirisme, que va anomenar filosofia
crítica (crítica: examen de fonaments).
Es va dedicar a veure fins a on arribava el coneixement humà per a dir com són les coses i
conèixer el món. Després de llegir Hume va fer un gir copernicà: quina capacitat tenim per
saber com són les coses?
Les seves obres són 3 crítiques:
1. La crítica de la raó pura: Què puc fer?
2. La crítica de la raó pràctica: Què he de fer?
La crítica de la raó pura és un anàlisi de les diverses ciències per conèixer els seus límits i
veure quins coneixements són legítims. I la crítica de la raó pràctica són fonaments pel
pensament que guia a la nostra acció. Són les dues la mateixa raó però una va dirigida al
coneixement i l’altre a la acció.
La crítica de la raó pura examina els fonaments de les ciències:
- Matemàtiques: Com són possibles?
- Física: Com és possible?
- Metafísica: És possible la metafísica?
Les matemàtiques i la física afirma que són reals, però de la metafísica ho dubta i respon
que no.
Mates  Euclides
Física  Newton
Metafísica  Wolff
Metafísica general  antologia
Wolff psicologia  ànima
Metafísica particular cosmologia  món
Teologia  Déu

Kant també estudia metafísiques del coneixement humà:

1 Matemàtiques – Sensibilitat: Rebre la raó a través dels sentits
2 Física – Enteniment: Capacitat intel·lectual analítica
3 Metafísica – Raó: Capacitat intel·lectual sintètica (globalitza)

1 Intuïció  Estètica transcendental: és un tractat de la filosofia però examinada des de

fóra.
2 Conceptes  Analítica transcendental: des de fóra.
3 Idees  Dialèctica transcendental.
Idea psicològica  ànima
Tipus d’idea Idea sociològica  món Són conceptes unificadors
Idea teològica  Déu
Transcendental: que està fóra i mira cap a dins.
Estètica: Relatiu als sentits, especialment la vista.
Analítica: Enteniment  Analitza
Dialèctica: Raó  Intent d’arribar a l’absolut per mitjà de la raó.
Judicis de Kant: (afirmacions  proposició: subjecte és el predicat). Qualsevol proposició,
s’ha de poder reduir a S és P. Es divideixen en:
− Judicis analítics: Són aquells en el que el predicat s’obté d’analitzar el subjecte (són
tautologies). No ens diuen res de nou.  Relació d’idees.
− Judicis sintètics: Analitzem dues coses independents. La taula és vertadera, però no
té perquè ser-ho. S’incrementa el nostre coneixement.  Qüestions de fet.
− Judicis a priori: Està fet amb independència de l’experiència.  Relació d’idees.
− Judicis a posteriori: Depèn de l’experiència.  Qüestions de fet.
El que diem a priori sempre és veritat, universal i necessari. A posteriori és rellevant i
incrementen el nostre coneixement.
Perquè una disciplina sigui ciència ha de complir unes propietats.
− Judicis sintètics a priori: No seran tautologies buides. Incrementen el nostre
coneixement per ser sintètics i són universals per ser a priori.
Aquests judicis són possibles a las matemàtiques i a la física, però no a la metafísica.
Estètica transcendental:
Examinar la facultat humana de la sensibilitat basant-se en les intuïcions: veus una cosa i el
fet de veure-la és una intuïció. Tipus d’intuïció: 1 empíriques (consten de matèria i forma) i
2 pures (sense contingut empíric).
1. Sensacions: les dades dels sentits  matèria. Aquesta matèria serà caòtica sinó estigués
continguda. Exemple: aigua (matèria) i got (forma).
Les intuïcions pures són la forma de la matèria de les empíriques. Són l’espai i el temps i
formen part de la nostra capacitat sensitiva. Són anteriors a qualsevol experiència. Primer la
teva capacitat sensitiva ha de tenir assumit l’espai i el temps. Són a priori. Són intuïcions i no
conceptes. Els conceptes els fem servir per pensar i englobar una diversitat. Espai i temps
són previs a tot. *
Les mates d’Euclides tracten la aritmètica i la geometria (lògica) però a més a més amb la
geometria es barreja l’espai, que és el fonament, tot creant síntesis a priori (2 elements
anterior també ho són).
Els judicis de la geometria són sintètics a priori  incrementen el nostre saber i és universal
i necessari.
Aritmètica: Tracta de números i el que els caracteritza és l’ordre. També s’hi troba la
simultaneïtat que la traiem del temps (ordena les coses en anterior, posterior o simultani). És
una ordenació a priori. Els números donen una sèrie infinita, per tant, no és una cosa
empírica. Així doncs, tenim element lògic i una cosa intuïtiva, aquesta noció d’ordre.
Si no tinguéssim aquesta noció no entendríem l’ordre. D’aquesta manera, tenim una síntesi
(tenim l’element de la lògica i la intuïció del temps) que és a priori (anterior a qualsevol
experiència) i són universals i necessaris.
Analítica transcendental:
Tracta sobre l’enteniment, la facultat intel·lectual analítica. Per fer operacions intel·lectuals
concretes i correctes hem d’utilitzar conceptes.
Matèria  Fenòmens (allò que es veu). Ex: aigua.
Empírics Forma
Conceptes Purs  Categories – formen part del nostre enteniment a priori (alguns).
Els conceptes purs no tenen contingut empíric.
Categories: substància, qualitat, quantitat, causa, efecte…
Normalment fem servir substància i les altres categories s’enganxen a ella.
Els fenòmens s’han de considerar substàncies per a poder entendre’ls. És el gir copernicà;
la substància no és una cosa del món sinó que és una exigència del nostre pensament.
Podem pensar quan tenim categories.
Fenòmens  Empírics / Categoria  Formen part de l’enteniment.
Si posem un fenomen a una categoria, tenim un fenomen empíric.
Segons Kant, la física és un coneixement de la naturalesa però ell refereix a la física teòrica,
que fa afirmacions universals. Les lleis de la física les fem gràcies al nostre pensament 
revolució copèrnicana.
Fenomen noümen: Allò que és una intuïció empírica i noüem intuïció intel·lectual i Kant
declara que és impossible. És una tendència que tenim però no podem exercir (absència, el
caràcter ocult de les coses, etc.). Només podem accedir al noüem amb la raó pràctica.
Dialèctica transcendental:
És l’intent d’arribar a l’absolut d’una manera racional. Contempla 3 classes de silogismes
(raonaments) i arriba a 3 absoluts: idea psicològica (ànima), idea cosmològica (món) i idea
teològica (Déu). Kant amb aquesta dialèctica com no s’hi pot arribar.
A la psicologia trobem malentesos als raonaments i per tant l’ànima també. Si les categories
no les podem trobem, el jo que és anterior a la categoria ¿temporal? i no pot ser substància.
Psicologia metafísica.
Cosmologia: metafísica: la cosa està plena d’antinòmies (contradiccions). Fa afirmacions
antinòmiques i les demostra les dues.
- El món ha existit des de sempre – S’ha creat el món –
- El món és finit – El món és infinit –
Si es poden demostrar les dues coses aquella ciència no porta enlloc i descarta la
cosmologia com a ciència.
Els seguidors de Hegel prenen aquesta dialèctica contradictòria. Teologia: Kant diu que els
seus raonaments són un mal ús de les categories.
Els arguments són antològics (Sant Anselm) i fisicoteològics (Sant Tomàs d’Aquino).
L’existència no és una propietat de les coses. És una categoria amb la qual concebem
certes coses. Déu seria serà el mateix en la categoria d’existència i de no existència. Si hi ha
una cosa algú l’ha d’haver fer. El món si hi és, és perquè algú l’ha fet  Déu.
La casualitat només es pot usar pels fenòmens, com Déu no és un fenomen, no els podem
barrejar.
Ni psicologia, ni cosmologia, ni teologia són ciències en el sentit que Kant demana.
Crítica de la raó pràctica:
Kant intenta trobar judicis morals universals. Fa una moral formal universal (que no depengui
de gustos). Per fer-la s’ha de tenir en compte:
- No hi ha res al món absolut excepte la bona voluntat. El bé no el podem trobar a la
natura sinó que l’hem de fer. La voluntat humana no pot estar guiada per res exterior
a ella (ni el diàleg, ni el poder, no són universals). Les lleis morals han de ser
autònomes. La raó humana és la mateixa per a tothom i és en el que es basen les
lleis morals (universalitat i autonomia). Imperatius categòrics: els de la voluntat no
poden ser condicionals, s’ha d’imposar per ells mateixos.
- Presenten autonomia moral i constitueixen el deure de les persones (deure:
obligatorietat de l’acció respecte a la llei).
- També diu que tenim que complir el deure com a persones.
Postulats: Condicions necessàries de la seva existència: la llibertat, l’existència de Déu i la
immortalitat de l’ànima.
La llibertat: segons la raó pura, no trobarem la llibertat enlloc.
Ciències: Si la estudiem com a fenomen no existeix = La llibertat és un concepte metafísic al
qual arribem a través de la raó pràctica com a condició necessària de la moralitat.

EL ROMANTICISME S.XIX

És un moviment cultural de tota Europa sobretot d’Alemanya. És la reacció a la il·lustració.

La il·lustració consisteix en trobar universals, mentre que el romanticisme destaca el
particularisme. Sobretot en la idea política.
Fichte Discursos a la nació Alemanya  bases del nacionalisme alemany., una de les idees
del nazisme. El que volia excitar els alemanys a aixecar-se contra l’uniformisme francès.
Aquest llibre també va destacar a la Renaixença catalana. Va haver-hi una síntesi de l’Estat
que va donar lloc a l’Estat-Nació. Es va començar a estudiar el folklore.
Des d’un punt de vista no polític, per als romàntics el principal és allò particular i individual
de cada persona, és a dir, els sentiments, l’esperit i l’ànima.
Destaquen les escoles idealistes i destaquen Fichte, Schelling i Hegel. Fan una filosofia
educativa i molt estructurada. Es caracteritza per les pretensions o la totalitat, la tendència a
l’absolut.
Els antiidealistes eren: Kierkegood (és el màxim representant de la religió protestant),
Schopenhauer (no podia veure a Hegel i és precursor de Nietzche) i Nietzche.
HEGEL:
Idealisme subjectiu: l’acció de l’home sobre les coses. I idealisme objectiu.
Tot es barreja en l’idealisme absolut de Hegel.
Enciclopèdia de la filosofia en esboç. És una filosofia de dret, història, etc. però la més
completa és aquesta. Consta de:
- Lògica: part abstracta.
- Filosofia de la naturalesa: tracta sobre les ciències.
- Filosofia de l’esperit: és l’acció humana, el món de la cultura.
Afirmació: Tot allò real és racional i tot allò racional és real. La seva filosofia havia d’incloure-
ho tot fins a construir l’absolut de l’acció humana. S’hi arriba a través del procés de la
dialèctica (és un procés intel·lectual). No és una ciència sinó la realitat que es va movent o
com realitat i pensament són el mateix, per tant, la dialèctica no és només un procés.
Aquesta dialèctica funciona sempre a un ritme terniari.
- Tesis: És el moment abstracte, és real i engendra la seva negació.
- Anítitesi: És el contrari de tesi.
- Síntesi: Engloba i supera la tesi i l’antítesi i ho eleva de categoria.
Això també es troba al diccionari. Tesis: metafísica, Antítesi: filosofia de la natura, Síntesi:
filosofia de l’ànima.
Filosofia de l’esperit: està dividida en 3 parts:
 1. Esperit subjectiu  vida mental, psicològica (el jo) abstractisme.
2. Esperit objectiu  síntesi del jo: el món de la cultura.
3. Esperit absolut.

Esperit subjectiu:
- Dret: Existència de lleis que complim per una obligació exterior.
- Moralitat: Deure, obligació, fer les coses per convenciment, fer-les coses perquè les
creus no per imposició exterior.
- : Unió del dret i la moralitat.
Familia  Dret i moralitat. És on s’uneixen per primer cop. Es caracteritza per l’amor, es fan
les coses per desinterès, és un moment abstracte. Si les famílies es relacionen tenim una
societat civil on les relacions socials estan basades en el profit i l’interès. L’estat engloba
l’amor amb el profit i l’interès; ha de promoure el benestar de la gent ha de donar facilitats a
les millores econòmiques però també s’ha de fer càrrec dels que no tenen res: ha d’invertir
en hospitals, escoles, etc. Un sistema de moralitat que busca el profit i tracta a la gent quan
convé de manera desinteresada.
A l’Estat encara li falta alguna cosa. S’ajunta amb la mentalitat cultural per a arribar a
l’absolut. Li falta una ideologia.
Esperit absolut:
- Art: És el moment abstracte. Li falta idea concepte. El seu objectiu és transmetre
coses. Kant defineix l’art com la manifestació sensible d’allò absolut. Allò absolut és
allò es manifesta a través de línies, colors, moviments, etc. el que es manifesta és
l’absolut mateix no una part.
- Religió: És únicament espiritual, careix de sentiments. No té una relació directa amb
l’absolut.
- Art + religió = filosofia: S’unifiquen en la filosofia: superen la consciència
desgraciada de la religió i ho fa a través de símbols. A través de la filosofia (d’una
manera racional) arribem a l’absolut  és la ideologia de l’Estat.
L’Estat anirà bé quan tota la societat pensi igual i llavors s’arribarà a l’absolut. L’art, la religió,
la família, el dret… tot queda inclòs en l’Estat.
Això s’interpreta per Hegelions de dretes i d’esquerres.
Els de dretes: Capitalistes, ho dominen tot. La seva expressió més propera  feixisme,
nazisme, dictadures. L’individu es deu a l’Estat, només un no és res.
D’esquerres (Marx)  fundador del comunisme. Posa a Hegel de cap per avall. L’Estat pot
disposar dels individus . Els béns de producció han de ser de l’Estat i no de particulars.
El liberalisme: Primes és l’individu i l’Estat està per servir a l’individu i no a l’inversa. (Antítesi
del Hegelisme)Estat per damunt de l’individu.
SCHOPENHAUER:
El món com a voluntat i representació. Es refereix directament a Kant. És una filosofia
pessimista on descriu:
- El món fenomènic: (Espai, temps, conceptes, raó, món de la ciència) és el món que
entenem, món ordenat i clar.
- El món com a voluntat, noumen: És l’autèntica essència del món, és el món de la
irracionalitat (les forces fosques que ens acompanyen per fer les coses). Voluntat (tot
i que no la veiem, sentim els seus efectes).
Virtuts de Schopenhauer:
- Aficionat a les ciències naturals. Va incloure els conceptes de ciència i de naturalesa
a la seva filosofia.
- Va ser un dels primers en estudiar les cultures orientals, especialment Índia, que
considerava superior.
Ciències naturals: Idea de voluntat  Instint que porta els animals en un doble sentit, el
sentit de supervivència i reproducció.
Metafísica de l’amor sexual. Tracta l’amor des d’un punt biològic (amor sexual). L’únic sentit
que té és que és una força de la naturalesa que porta a la reproducció. Les persones més
atractives són les que semblen més aptes per a la reproducció. Tot plegat és un parany de la
naturalesa per a reproduir-se, però en realitat és la mateixa espècie que ho fa.
Això porta a la desesperació, al pessimisme, sempre com un engany.

NIETZSCHE:
La seva obra és molt poètica i amb molts recursos i imatges. Origen de la tragèdia (drama
musical grec). Pretén representar tot l’art en una sola acció. Nietzsche vol demostrar que la
tragèdia no és racional.
L’instint estètic en el seu llibre s’expressa en una contraposició:
1. Apol·lo: Instint apol·loni.
2. Dionís: Instint dionisíac.
1. Apol·lo és el Déu de la bellesa masulina, volia simbolitzar el Sol, associat a la
masculinitat. Déu de la representació, de les imatges visuals. De dia tot està ben
identificat. Representa ordre, equilibri, representació nocturna (somnis), Déu de
l’adivinació. Es representat pel cant del solista, pels instruments de corda i per
l’escenografia.
2. Dionís: Déu de la mort i de la resurrecció. Originalment era el déu de la vegetació, i a
l’hivern mor, etc. llavors passa d’una planta silvestre a la cultivada i és conegut com déu
de la vinya i del vi i dels seus efectes. Era el Baco romà i el déu de les festes baconals 
de culte a la natura que reviscola, de la fertilitat. No importa l’individu sinó tots a l’hora i
per això la gent es disfressa i s’emborratxa. Significa perdre la personalitat i deixar-se
portar per la massa. És la festa de la natura i els seu renaixement, la sexualitat en tots
els sentits. En l’obra és representat per la musica i el ball en equip (amb violència).
Tot això s’acaba per culpa del racionalisme socràtic, que va contra l’instint i per tant, contra
la vida. Nietzsche és partidari de la vitalitat, l’instint i creu que la raó el destrueix. Al criticar la
raó Nietzsche critica tota la cultura occidental, com tot el que era d’una manera s’ha tornat
d’un altra i vol tornar a l’inici.
La genealogia de la moral:
Mostra com les coses acaben corrompent-se i fent-se malbé per culpa del ressentiment que
torna a les persones correctes, tristes i pobres i la moral que crea també és així. El
ressentiment torna a la gent racional, sociable i igualitària. Aquesta cultura va empitjorant.
Creu en un déu i Nietzsche diu: “ déu ha mort” i el que quedarà després de la seva mort és
el nihilisme ( no es creu en res, no es vol res, etc. una situació moral infame). Aquesta
situació és insostenible i Nietzsche comença a parlar del superhome, una nova manera
d’entendre la humanitat basada en l’instint més que en la raó i una nova manera d’entendre
la cultura que s’havia capgirat.
Contra Jesucrist i tots els seus ideals, ell imposa la força del déu Dionís: el superhome.
És una manera de viure que es caracteritza per:
- Abans: era com una muntanya, una cultura monoteista, tot tenia i formava part d’una
única estructura.
- Després: Nietzsche no vol una muntanya, vol una cordillera, dient que el sentit moral
depèn de més d’un (cada un és un superhome). Hi ha més d’una manera d’entendre
les coses. No buscar el sentit únic sinó una pluralitat dels sentits.
Así hablo Zaratrusta: imaginativa i poc conceptual on desenvolupa la idea de superhome i
les conseqüències del nihilisme a través dels discursos de Zaratrusta. És molt difícil
d’entendre. Les seves millors obres són: les acadèmies.
Amb la genealogia moral, pretén explicar d’on ve la moral d’ús comú. Va a l’origen, a un
temps mític i diu que era cosa de nobles. (nobles, morals, no socials i polítics) que
imposaven els seus valors. Tenien una manera de viure creada per ells i la seva moral era
diferenciada. Es movien per instint, no eren racionalistes, la seva noblesa era una
representació de la vida i l’esperit dionisíac. Creen maneres de viure i les imposaven als
altres. L’instint és cruel i salvatge.
El moment de la rebel·lió dels esclaus fan girar la truita del assumpte moral, el que fa canviar
les coses és el ressentiment. Això s’explica perquè quan estàs ressentit comences a pensar
(es torna segons Nietzsche racionalista) i busca als altres perquè li ajudin.
Amb el sentiment Nietzsche diu que és una cosa de pobres, de misèria, propi d’una ànima
sense instints de capacitat per viure, crear, una malaltia, cec i eixut. D’això fa una filosofia
força racionalista i gregària (relaciona als animals que van junts). Després del ressentiment
comença el canvi de valors, tot el que era instint és dolent, s’ha de buscar lo racional. El que
era dolent ara és bo, com la racionalitat. Es busca la igualtat, la massa (perquè ara és bo).
Aquí comença una moral seca, eixuta, amb tots els valors canviats, una cultura que estarà
formada pel ressentiment i uns valors falsos.
Ascetisme (renuncia voluntària de les coses que són bones per arribar a una finalitat).
L’anàlisi de Nietzsche sobre l’ascepticisme és que tot és per obtenir un plaer superior als
altres, com el plaer de sentir-se superior als altres. Però com que no pot destacar en res, es
priva.
Un mecanisme que utilitzarà molt serà la voluntat de poder voler viure, crear, imposar la
voluntat. El que passa és que pot estar girada cap a un lloc o cap a un altre  el
ressentiment és girar la voluntat de poder i tornar-la en contra d’ells. Així comença la moral
occidental i després el cristianisme.
Després arriben a les doctrines polítiques que remarquen més la igualtat, el valor del ramat,
no permeten la creació de valors (són típicament gregaris i racionalistes). Cada vegada més
es forma un buit més gran respecte la religió, ja no hi creuen tant. Tot s’ha corromput perquè
tenia un origen dolent. El que convé és canviar això i crear la filosofia a partir de nous valors
(bons). S’ha de viure acord amb la naturalesa i amb totes les coses. Per això ha d’arribar el
superhome, el que el caracteritza és la voluntat de poder (voluntat de crear, innovar nous
valors; però fer-ho deslliurat del ressentiment i no posar la voluntat de poder per a ell
mateix). Aquest superhome crearà formes de viure, etc. i ho ensenyarà als seus deixebles i
això farà una pluralitat i una diversitat de valors.