Enric S�ria

(Oliva, 1958)

POEMES

*********************

- ODA IMPOSSIBLE A VAL�NCIA

- AXIOMA
- TALISMANS

*******************

ODA IMPOSSIBLE A VAL�NCIA

A Marc Granell
Oh tu, ciutat o el parad�s perdut!
V. A. ESTELL�S
Mas, �qui�n se�alar� tus desconciertos?
J. P�REZ DE MONTORO
Ja s� que et mereixies tant una oda,
ciutat meua estimada, una mena
de c�ntic, a la manera antiga,
per� amb nova agudesa que el g�nere permet,
gr�cies al canvi inherent a les coses,
i a l'actualitat, com sempre rabiosa:
Ja s� que la mereixies,
l'oda digna de tu i del temps, el cant
que poguera expressar-te, tal com ets,
pam a pam, crit per crit,
de cru�lla en cru�lla,
que donara not�cia d'aquest buit
o exili de tu en tu amb qu� et vas fent l'ess�ncia.
Ciutat, ciutat, per a poder-te dir
ara caldria una oda com un c�dol,
tot reblert de paraules
que no vols recordar perqu� t'invoquen
amb la importuna veu a tu deguda.
No ho esperes de mi, ciutat meua estimada,
escollida en l'amor i el dolor.
Jo no podr� cantar-te
mentre que et fas desfent-te,
somrient i cansada com una puta vella
que convida, amb quina tendresa que s'ignora,
a gratinyar l'encallida carcassa
que denomina pell.
No, les paraules que tu mereixeries
no te les puc donar, perqu� no s�
des d'on, perqu� t'estime massa
- amb recan�a i amb odi, com tu a tu-
mentre et rec�rrec i em s� i et s�c tot teu.
Sincerament, no puc, i em dol de recon�ixer
el cant i aquest tan nostre amor
encara incompatibles.
Seria tan f�cil, oh boja ciutat meua,
blasmar-te pel que ets: tan malm�s i irrisori
entaulat de cart�,
coreografia pat�tica d'una can�� d'estiu
de la m�s baixa estofa, amb sol i mar,
palmeres i focs artificials entre abor�gens
que somriuen i potser assassinen
alhora que somriuen, sota les tanques
sempiternes de la publicitat,
per� publicitat al capdavall tamb�,
cosm�tica del pinxo,
que del renec en fa plasenteria.
Aquestes s�n les gales que t'estimes,
oh jungla casolana d'asfalt de s�rie b,
m�ser infern que ja no s'endevina
(i tanmateix ens crema tant com l'altre),
on qui entra perd, amb tota l'esperan�a,
el m�s remot vestigi de civilitzaci�.
Seria tan f�cil (i tan injust tamb�)
de blasmar-te en la teua ceguesa,
en la forma pionera que tens de destruir-te,
brutal i incomparable, en guerra guerrejada
de tu i en contra teu, en la vana mat�ria
dels somnis que t'afonen dins un gris laberint
que et condemna a l'oblit, oh tu, ciutat
o pur advertiment del dest� que ens espera:
un mer present continu on res no vol dir res,
on la infinita vanitat de tot
vol tornar a l'origen, molt m�s enll� del temps,
sense hist�ria ni objecte, sense l�mit ni anhel,
ni bellesa, ni amor, ni d�us ni gr�cia
de cap mena que puga imaginar la ment humana,
i sense redempci�. L'oblit, nom�s l'oblit
i l'oblit sempre: puntual desolaci�,
projecte involuntari
de tornar-nos al m�n senzill de la natura
a aquells que t'habitem.
Seria tan f�cil (i tan injust tamb�)
de blasmar-te, jo, que nom�s s�c en tu,
que �s una acompanyada manera de no ser,
dissolt en centenars d'id�ntiques
barriades anodines, en les vastes ru�nes
on, com jo, uns altres s�bdits teus
dormiten renegant-te,
consentint-nos nom�s gr�cies a l'oblit mutu
- carrer del Triador, i de la Mare Vella,
de vella se'ns ha mort,
quina oda caldr� escriure't, oh barri de Patraix,
oh Nuevo Centro, oh Cabanyal, Paterna,
Orriols o Benim�met, extra-radi perpetu
on la inf�mia esdev� arquitectura:
la m�s grotesca falla del gremi de l'absurd- ,
negar-te o menysprear-te
(somiar que et negue o et menyspree)
seria la m�s baixa manera,
la teua, de ser teu.
No puc escriure una oda sobre tu.
No et deixes i no em deixes, ciutat meua,
estimada i horrible, inh�spita ciutat
on em trobe a ma casa.
Quan t'hages enderrocat tots els racons,
quan hages soterrat l'�ltim reducte
d'humanitat que fores,
quan t'hages afonat tan dins de tu
que ja sigues una altra, tota origen,
sense record ni r�mores.
Quan hages acomplert, a fi de comptes,
el designi que et mou i que no saps.
Quan sigues, a la fi, verge i est�ril,
oh puta ciutat meua,
llavors ja t'escriur� el cant que mereixes.

AXIOMA

Hi ha veritats dolces, per� no s�n eternes.

Hi ha veritats dolces perqu� no s�n eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.
No hi ha veritats eternes
perqu� no n'hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no s�n pas el mateix.
Veritat �s humana
i, com a tal, �s insegura i d�bil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassi� si se l'aca�a.
�s, vel�leitosa i m�ltiple, fr�gil i parolera,
si molt conv� menteix, o almenys contemporitza.
I �s veritat que en aquesta feblesa trobem la seua gl�ria.
Certesa, cas d'haver-n'hi,
pertany a un altre m�n, potser pensable,
per� no imaginable, i encara menys vivible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.
El meu amor �s dol�, i �s veritat, tamb�.
La m�s dol�a que tinc. I la seua fermesa,
com la seua durada, em s�n desconegudes.
El meu amor no �s la meua certesa,
�s molt m�s bell que aix�.
El meu amor �s dol� i m'ompli
de veritat humana, clara i fr�gil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dol� pes que em fa ser,
perqu� i ara que ame.
En la seua dol�or no hi ha res que em retinga.
En la seua veritat res que em limite.
L'eternitat no pot prometre tant.

TALISMANS

The World that I regard is my self

T. BROWNE
Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i quan
[tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'�lgebra, eixa paraula �rab.
Bell com la joventut, quan els d�us s�n ben�vols.
Bell com l'Anunciaci� de Fra Angelico i com les verges ciutadanes de
Ghirlandaio, el pintor florent�.
Bell com les pir�mides.
Bell com l'�nica frase que hi ha en la major d'elles i que resumeix
[tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somi� Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes.
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabi�s, hum�.
Bell com el Can�oner i com la Il�ada. Com els versos d'Aldana i
[els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autob�s l'hivern de gr�cia de
[1977 o com uns ulls al mercat de Ma�. No s� oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
[meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels �ltims monjos.
Bell com la desolaci� de la jungla d'asfalt de Huston i com
[l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho s�c, ni ho ser� mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Est�tica parla
[de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em permet
[entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa despr�s d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Her�clit.
Bell com la primera can�� que compongu� la humanitat, que
[potser es conserva en alguna mem�ria que ho ignora.
Bell com la finesa amb qu� el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre ser� la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com nom�s pot ser-ho el que estimem, tot all� de qu� no
[podem prescindir quan hem sentit que �s.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny, deshabitats.
Bell com ho �s l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu enyor no
[acaba.
Bell com la Passi� de Johann S. Bach. Eixa �ria inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Gr�newald. Hi ha
[un dolor m�s enll� de paraules. La pintura i la m�sica l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
[Recordar-ho �s reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels sentits.
Bell com la rosa: nom�s �s una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot all� que no sabem per qu� ens fa sentir feli�os, o
[almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del reconeixement.
Bell com una vesprada de m�sica i de pluja dins un parc
[berlin�s. Record amabil�ssim.
Bell com el Parad�s, que fou un jard� grec, i abans un jard� persa,
[i abans tamb� un jard� on Assurbanipal celebrava la mort dels
[enemics ven�uts (hi ha un relleu assiri que en d�na testimoni).
Bell com la meditaci� de Donne on se'ns recorda que un home no
[�s cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer all� que potser ens
[justificar�.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el d�u que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: �i�, paian, i�!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho �s que tot aix� m'ignore.
Bell com el d�u que ho va fer ser perqu� la paraula bell poguera
[dir-se.