APUNTS DE SOCIOLINGÜÍSTICA

Lingüística i sociolingüística: A diferència de la lingüística, que investiga els aspectes

interns (fonètics, morfosintàctics o lèxics) de la llengua, la sociolingüística s’ocupa dels
factors extralingüístics que la condicionen.

Llengua i dialecte: La llengua és un concepte teòric. Qualsevol acte de comunicació es

concreta en una varietat d’aquesta llengua, en un dialecte. Etimològicament dialecte
significa “manera de parlar”, “varietat de la llengua”, així, qualsevol parlant utilitza un
dialecte i, alhora, una llengua. És per això que s’afirma que una llengua és el conjunt de
manifestacions de les seues variants

La varietat estàndard: la varietat estàndard de la llengua té la funció de facilitar la

intercomunicació entre tots els parlants de la comunitat lingüística, amb independència
de la seua àrea lingüística.o de la seua classe social. Es pot definir com un registre
neutre i model, una varietat supradialectal

Bilingüisme: El terme bilingüisme defineix l’ús alternatiu de dues llengües en un

individu, en un grup social o en un territori.. Cal distingir entre bilingüisme individual,
territorial i social. El bilingüisme social s’ha denominat també unilateral perquè només
tots els parlants d’un dels dos idiomes són bilingües. Aquesta situació sol ser, per això,
conflictiva i ens duu al conflicte lingüístic.

Conflicte lingüístic: És un cas específic de conflicte social, en el qual les diferències

idiomàtiques poden convertir-se en símbol fonamental d’oposició política. Per bé que
no sempre, el fenomen sol coincidir amb diferències de classe i d’estatus.

Actituds i prejudicis lingüístics: Són els sentiments positius o negatius d’un parlant
envers la seua pròpia llengua o modalitat lingüística, o envers una altra. D’ací sorgeixen
conceptes com la lleialtat lingüística o el rebuig a la seua llengua i cultura (concepte
d’autoodi)

L’estat espanyol i la legislació lingüística: L’estat espanyol com la majoria dels estats
europeus no és monolingüe. La llengua oficial de tot l’Estat és el castellà i n’hi ha tres
més que són cooficials als respectius territoris: el català (a Catalunya, les Illes Balears i
el País Valencià – ací amb la denominació de valencià-) el gallec (a Galícia) i l’èuscar
(al País Basc i Navarra).

L’ús oficial de les lleis es troba regulat mitjançant la constitució espanyola de 1978 i les
respectives lleis autonòmiques que es desenvoluparen en matèria lingüística. Al País
Valencià aquest ús oficial està regulat per la llei 4/1983, de 23 de novembre, coneguda
per la Llei d’ús i ensenyament del valencià.

Normalització i substitució lingüística: La normalització és el procés de resposta al

conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Cal entendre’l com
un procés sociocultural que inclou una regulació ortogràfica, lexical i gramatical
(normativització) prèvia i una generalització posterior de l’idioma en tots els àmbits
d’ús (normalització)