INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE DOSRIUS I.R.R.

02/082 -1-

NÚM. REF. : I.RR.02/082

DENOMINACIÓ : Masia de Can Gabarra

Altres denominacions: Masia de can Gavarra

NUCLI : Dosrius
LOCALITZACIÓ : Veïnat Batlle, núm. 3

DATA DE CONSTRUCCIÓ : Possiblement durant el segle XVI. Modificacions al segle XX.

Arquitectura de tradició popular.
1910: ampliació per a casa d’estiueig. Llenguatge modernista
noucentista.
AUTOR: Eduard Ferrés i Puig, arquitecte (casa d’estiueig, ampliació de
1910).

PROMOTOR : Possiblement, família Roqués d’Arenys (casa d’estiueig 1910).

TIPOLOGIA : Arquitectura residencial rural.

CONTEXT : Edificació aïllada, situada a la carretera que va de Dosrius a

Canyamars, entre la masia de can Batlle i l’ermita de Sant Llop, al
peu de la vessant de migdia de les Costes d’en Vergés, a la riba
dreta de la plana de la riera de Canyamars, rodejada de camps de
conreu i de bosc d’alzines.
RÈGIM URBANÍSTIC :
Planejament Vigent: Normes Subsidiàries de Planejament de Dosrius, 1998
Classificació: Sòl No Urbanitzable.
Qualificació: 13.- Agrícola
Protecció existent: Inclòs a l’Inventari-catàleg de les NN. SS. P. de Dosrius. (21)

RÈGIM JURÍDIC :
Titularitat: Carme, Ramon i Montserrat Ricós Aguilà
Condicions / servituds:
PLÀNOL DE SITUACIÓ. Escala 1/10.000

DIPUTACIÓ DE BARCELONA, SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL. AJUNTAMENT DE DOSRIUS Autors: Alsina, N.; Calonge, R.; Cuspinera, L., Jubany, M.A.; Lacuesta, R. Desembre 2005
INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE DOSRIUS I.R.R.02/082 -2-

DESCRIPCIÓ : Conjunt de dos edificis maclats, una masia i l’ampliació de l’any

1910 destinada a habitatge d’estiueig. L’edifici de la masia és de
planta rectangular, amb tres crugies. Consta de plata baixa i pis,
amb coberta de teula àrab a dues pendents, amb el carener
paral·lel a la façana, acabades amb una imbricació de maons i
teules. La façana principal, amb carreus de pedra granítica a les
cantonades, és composada segons tres eixos verticals, amb els
buits emmarcats amb carreus de pedra i llindes planes; en el
central hi ha la portalada de pedra, d’arc de mig punt adovellat.

Al construir-se el nou edifici l’any 1910, aquest va absorbir una

crugia de la masia, que quedà incorporada a la composició de la
façana del nou habitatge, deixant la finestra de la planta baixa amb
l’emmarcat de pedra. Més tard s’incorporà una dependència de la
planta pis de la crugia central de la masia, obrint-se una nova
finestra a la façana del primitiu edifici, al costat de la de l’eix central.

L’edifici de l’ampliació és de grans proporcions i està resolt seguint

encara certes solucions modernistes, però que ja estableixen la
transició cap al llenguatge de l’arquitectura noucentista. Al costat
de la crugia de la masia incorporada a l’ampliació s’aixeca un cos
de planta rectangular, dividit en dos, quant al nivell de la coberta.
Consta de planta baixa i dues plantes pis, i es cobreix amb coberta
de teula àrab: el primer tram a tres vessants, acabades amb un
ràfec recolzat en carteles escalonades de totxo, i el cos posterior
amb la coberta a dues vessants, una mica més baixa i acabada en
la façana posterior per un acroteri de perfil ondulat. Les obertures
d’aquest cos posterior són de grans proporcions, amb arc de mig
punt; la del segon pis, amb balcó, que està limitat per una artística
barana de ferro. Aquest cos, a nivell de la planta baixa, té un balcó
perimetral recolzat en treballats torna puntes de ferro, i limitat per
una balustrada contínua amb singulars balustres de perfil corb; la
balustrada contínua es macla amb la terrassa d’un cos de planta
baixa adossat a la façana nord.

La finestra de la masia maclada al cos de nova planta, queda

emfasitzada per un balcó amb una treballada reixa de ferro.

Al costat de llevant hi ha un segon cos de planta baixa i pis, del

qual sobresurt una esvelta torre de planta quadrada, de cinc
plantes d’alçada, coronada per un mirador, amb coberta plana
recolzada en sis pilars, acabats amb peces ceràmiques de color
blau, i amb dues obertures de proporció vertical en cada una de les
façanes.

Les façanes de l’edifici ampliat estan revestides d’arrebossat i

pintades de color blanc; les de l’antiga masia mantenen el color
original descolorit al llarg dels anys.

També cal destacar les alzines que hi ha al costat de llevant de la

casa.

DIPUTACIÓ DE BARCELONA, SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL. AJUNTAMENT DE DOSRIUS Autors: Alsina, N.; Calonge, R.; Cuspinera, L., Jubany, M.A.; Lacuesta, R. Desembre 2005
INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE DOSRIUS I.R.R.02/082 -3-

EVOLUCIÓ D’USOS:

Original: Masia i casa d’estiueig.

Actual: Masia i casa deshabitada.

ESTAT DE CONSERVACIÓ: Bo

VALORACIÓ: L’edifici original conserva l’ús per al qual va ser construït i la

tipologia arquitectònica pròpia d’aquestes d’edificacions. Uns altres
valors afegits són: la seva implantació coherent en el medi rural, el
llenguatge que entronca el modernisme amb el noucentisme de
l’edifici d’estiueig ampliat, el fet de ser una fita arquitectònica dins el
territori i les alzines del costat de llevant de la casa.
Zona d’Expectativa Arqueològica.

.PROPOSTES: Incloure al catàleg.

DADES HISTÒRIQUES: La primera referència documentada d’aquesta masia la trobem a

l’Arxiu Nacional de Catalunya i data del 1570::

1. Capbreu de Rendes de Dosrius i Canyamars rebut en poder

d’Antich Cafon notari públic de Barcelona, començat el 7 de
juny de 1570, on consta Tomàs Gavarra “Manso Gavarra”.

2. En una relació titulada Noms dels masos en què es

composen la parròquia de Dosrius y Canyamas quan totes
estan baix domini directe de la casa de Marquès de
Castelldosrius, i segons els capbreus, hi apareix novament
“Lo mas Gavarra amb ses terres”.

Pel que fa a l’Arxiu Històric Municipal de Dosrius, trobem el mas

citat:

1. En les llibretes per cobrar lo reial cadastro de dosrius y

cañamas del primer ters de 1786, i a les posteriors, fins al
1792, on apareix el nom Gabarra.

2. En uns plànols cadastrals de Dosrius i Canyamars de

1853, també hi apareix dibuixada la masia (plànol núm. 3
“El Birol”).

Quant a la bibliografia, al llibre Les Masies del Maresme, de Lluís

BONET I GARÍ, editat pel Centre Excursionista de Catalunya l’any
1983, de la masia es diu:

DIPUTACIÓ DE BARCELONA, SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL. AJUNTAMENT DE DOSRIUS Autors: Alsina, N.; Calonge, R.; Cuspinera, L., Jubany, M.A.; Lacuesta, R. Desembre 2005
INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE DOSRIUS I.R.R.02/082 -4-

“Casa situada als afores del poble, de petites dimensions, A

però amb elements ben resolts. Pertany al grup I, pel fet de la
tenir les teulades a dues vessants i el frontó lateral.
Conserva el portal rodó, de tretze dovelles, i la finestra
principal amb festejadors. També conserva els esgrafiats al
volt del portal.
L’angle de la façana té els corresponents carreus de pedra
de granit.
L’interior té tres cossos, i, a la part posterior, un de sol,
paral·lel a la façana.
Té baixos i pis. L’escala és al fons de l’entrada, amb el
mirador de bon dibuix goticitzant ben executat.
Les portes interiors tenen els marcs també de carreus. El
celler conserva una premsa de fusta dels segles XVII-XVIII.
Els detalls d’artesania són ben tractats. Guarda panys i
pestells de ferro a les portes, etc. El propietari actual té una
casa moderna”.

Les característiques constructives i estilístiques ens fan pensar que

l’origen de la masia es remunta al segle XVI: façana amb carreus de
pedra a les cantonades, portalada d’entrada de pedra amb arc
de mig punt adovellat i finestres de la planta pis emmarcades amb
llinda i
brancals de carreus.

Pels voltants de l’any 1910 va ser construït l’habitatge d’estiueig, obra

de l’arquitecte Eduard Ferrés Puig, nascut a Vilassar de Mar l’any
1880, i titulat el 1897. Va projectar diverses cases modernistes al
Maresme i a Barcelona: can Coll (1912), can Aguadé (1914), can
Damians (magatzems El Siglo, premi de l’Ajuntament del 1915), can
Ferrer-Vidal (1916). També va construir importants hotels per a
l’empresa Marquet, com el Palace de Madrid i el Ritz de Barcelona.

Tant la masia com la casa d’estiueig eren propietat de la família

Roqués d’Arenys, i la família Aguilà la va comprar l’any 1926,
juntament amb la propietat de can Vallmajor de Dosrius. A la casa
d’estiueig de can Gabarra, en Josep Aguilà hi va estar els estius fins
a l’any 1956, però atès que la propietat de can Gabarra la va heretar
la filla de l’esmentada família, Carme Aguilà, a partir de l’any 1956 hi
va estiuejar amb el seu marit Ramon Ricós i els seus fills: Carme,
Ramon i Montserrat. A la mort dels pares, la casa es va llogar a
diverses famílies i actualment està deshabitada.

Carme Aguilà i els seus fills, sobretot la seva filla Carme, a l’estiu,
organitzaven festivals de teatre en el Centre Parroquial de Dosrius.
Durant tot l’estiu la mainada, que era recollida davant el safareig del
Comú i pujada a can Gabarra amb un biscúter, assajaven el festival i
els números davant de la masia i de la casa d’estiueig. També s’hi
havien organitzat gimcanes i partits de futbol en el camp del costat.
Per tant, la família Aguilà Ricós va ser un pilar important dins la vida
social i cultural del poble, sobretot durant els estius dels anys 60.

DIPUTACIÓ DE BARCELONA, SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL. AJUNTAMENT DE DOSRIUS Autors: Alsina, N.; Calonge, R.; Cuspinera, L., Jubany, M.A.; Lacuesta, R. Desembre 2005
INVENTARI DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARQUITECTÒNIC I AMBIENTAL DE DOSRIUS I.R.R.02/082 -5-

masia hi vivien els masovers, que conreaven les terres del voltant.
Fins acabada la Guerra Civil, concretament fins a l’any 1942, hi va
viure la família Nogueras Llovera, que van baixar al poble, a la casa
que era de la seva propietat, situada al carrer Rials i que també és
coneguda com a can Gabarra. A partir del 1942, els masovers van
ser la família Munné, que havien estat masovers de la masia de can
Vallmajor, situada en el nucli de Dosrius i propietat de la família
Aguilà.

A la masoveria de la masia s’hi va quedar la filla, Rossita Munné, que

es va casar amb Joan Jo i que han estat els masovers fins a finals
del segle XX. Ara, l’explotació de la masia i els camps estan a càrrec
del seu fill, Josep Jo i Munné, actual alcalde de Dosrius, que està
especialitzat en el conreu de mongetes del ganxet i arbres de Nadal.

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ:

Arxiu Històric Municipal de Dosrius. C-186 AV i C-1575 AV, plànol

núm. 3 “El Birol”.

Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Castelldosrius. Inventari 167,

1122.11.11.4: Capbreu d’Enric de Sentmenat de Dosrius i
Canyamars, del 7 de juny de 1570 i a l’ Inventari 167, 1122.3.3.
Relació de masos de la parròquia de Dosrius i Canyamars, segle
XVIII.

ALSINA BOIX, N.; JUBANY PINÓS, M.A. “Apunts per a una història de
Dosrius: El Medi humà: La població (II)” El Comú, núm. 18. Març
1991.

ALSINA BOIX, N.; JUBANY PINÓS, M.A. Una ullada al passat. Història
gràfica de Dosrius, Canyamars i El Far (1900-1975). Ajuntament de
Dosrius 1995.

BONET I GARÍ, Lluís. Les Masies del Maresme. Centre Excursionista

de Catalunya 1983.

FERRÉS, X; FOLCH, A; FOLCH, R. Eduard Ferrés i Piug. Arquitecte.

Ajuntament de Vilassar de Mar, Amics de Vilassar de Mar, La
Comarcal Edicions, 1997.

Mapa i Guia Excursionista Montnegre Corredor Parc Natural.

Editorial Alpina 2003.

Fonts orals:

Munné Rovira, Rossita (Dosrius, 1927)

Rigau Gensana, Jaume (Dosrius, 1921)

DIPUTACIÓ DE BARCELONA, SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL. AJUNTAMENT DE DOSRIUS Autors: Alsina, N.; Calonge, R.; Cuspinera, L., Jubany, M.A.; Lacuesta, R. Desembre 2005