EL PREU DE LA GRÀCIA

L’any 1937, Dietrich Bonhoeffer va escriure un llibre amb el títol de «Nachfolge», que en català significa
“Seguiment”. L’any 1949, amb Bonhoeffer executat, es publicava en anglès als EUA amb el títol «The cost of
Discipleship». La primera edició en castellà d’edicions Sígueme del 1968 la titula «El precio de la gracia»
amb el subtítol “El seguimiento”.
Per què aquests canvis de títols d‘un mateix llibre?
Com qualsevol llibre, s’ha d'emmarcar en la situació històrica en què va aparèixer. A Alemanya el partit
de Hitler estava al poder des del 1933 amb el seu autoritarisme totalitari, que volia abastar tota la societat i
també l’Església Alemanya. Dins de les esglésies alemanyes hi van aparèixer diferents tendències. La més
conservadora, que és coneix com els “Cristians Alemanys”, es va posar al costat del poder polític i va assumir
les tendències totalitàries recolzades en el paper de la família, el poble i la raça. Enfront d’aquesta actitud, es
van manifestar unes quantes esglésies que es reunien en sínodes per agrupar esforços. D’un d’aquest sínodes,
el Sínode de Barmen en va sortir la “Declaració teològica de Barmen” el maig del 1934. En aquesta declaració
hi estava compromès Bonhoeffer i va ser redactada entre d’altres per Karl Barth. La van seguir les esglésies
que es van conèixer com «l’Església Confessant».
Al cap de pocs mesos va aparèixer una altra posició que ve representada pel «Consell d’Ansbach». Propers
als “Cristians Alemanys” pels seus principis teològics bàsics tot i que oposats al seu to col·laboracionista amb
el nazisme, però també oposats a la Declaració de Barmen, es va formar un altre grup important entorn de
teòlegs de prestigi. En molts aspectes la seva postura es traduïa, de fet, en una legitimació teològica del
nacionalsocialisme.
En aquest clima Bonhoeffer escriu aquest llibre on parla d’una “gràcia barata” i d’una “gracia cara”. Diu:
«La gràcia barata és l’enemic mortal de la nostra Església.». Partint i defensant postulats de Luter, defensa la
Justificació per la Sola fe i la Sola gratia, però com a resultat del convenciment de la impossibilitat d’aconseguir
obres meritòries sense que aquest reconeixement ens porti a viure en la inacció sinó en el compromís, en el
“seguiment” del Crist que va acabar crucificat. La gràcia no es pot convertir en un “bé comú” del món cristià
que obligui a la inacció per la nostra incapacitat de fer el bé. Bonhoeffer dirà que la gràcia és el perdó del
pecador, però no pot ser mai el perdó del pecat.
Hitler va obtenir el govern d’Alemanya en unes eleccions democràtiques el gener del 1933 (fa 85 anys). I
malgrat haver estat elegit democràticament ,la seva acció de govern no deixa de ser menyspreable. Una part
important de l’Església d’Alemanya, que venia de passar per una situació de secularització liberal de la
República de Weimar, va veure en Hitler un retorn a l’ordre i no es va adonar del que significava estar al costat
del poder.
Bonhoeffer es va rebel·lar, i li va costar la vida. Va ser executat pocs dies abans de l’alliberament del camp
de presoners on estava reclòs. Aquest mes d’abril ja en fa setanta-tres anys. Aquest va ser el seu compromís,
el seu “seguiment”.
És per tot això que la traducció al castellà del títol del llibre no em sembla prou correcta. S’ha volgut
edulcorar la duresa del seguiment compromès de Bonhoeffer amb la qüestió del “preu de la gràcia”.
Avui en dia, la situació del nostre país no té res a veure a la que es va viure aleshores. Però, no estaria
malament que penséssim que actituds totalitàries (que volen per sobre de tot defensar la unitat d’una nació)
poden portar a situacions d’injustícia flagrant. I que, des de l’Església, estar al costat del “poder
institucionalitzat” contamina sempre.
Seria bo recordar l’ensenyament de Jesús a Mt 25,31-46.
Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era
foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la
presó, i no em vau visitar.
Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho
negàveu a mi.
Aquest hauria de ser el nostre “seguiment” com a cristians i com a Església.
SFM
(butlletí EPBC del 22/04/2018)