EN QUIN MÓN VIVIM?

Quan em demano en quin món vivim o quan em demano en quin món visc em trobo
desconcertat.
El món està ple d’injustícia i de maldat. La societat en la que vivim, sigui la societat
més extensa, és a dir, la humanitat; o la societat més reduïda, és a dir, la nació, la ciutat,
la comunitat, la família també està farcida d’injustícies i de maldat.
Si ens quedem amb l’anàlisi de la situació podem teoritzar i afirmar que només ens
podem adonar de la maldat perquè hi ha bondat, i que només afirmem que hi ha
injustícia perquè existeix la justícia.
Però, tocant de peus a terra, en el dia a dia de la meva realitat adonar-me d’aquesta
situació em porta a un dilema. O em quedo assegut perquè la sensatesa em diu que ens
hem de resignar a tal com és el món, o m’aixeco i treballo per aconseguir canviar-lo.
Resignació o esperança, aquesta és la qüestió!!!
Però, puc fer alguna cosa jo? Què puc fer si em sento perdut en la immensitat de la
problemàtica, com una formiga perduda en un immens bosc?
Davant d’aquest dilema em ressonen aquelles paraules del llibre de Job.
«Com pot ser just un home i anar contra Déu? Com pot ser pur un nat
de dona? Si fins i tot la lluna no és prou clara i als ulls de Déu s'entelen
els estels, què direm de l'home, pobre cuc, d'un mortal, larva fugaç!»
(Jb 25,4-6)
Bildad en l’analitzar la situació de Job i la seva rebel·lió va més enllà de la formiga i
parla d’un cuc, d’una larva fugaç.
Puc fer alguna cosa?
Necessito alguna cosa que tergiversi la realitat per veure-hi una petita possibilitat.
Necessito l’anunci d’una notícia que alimenti l’esperança d’un món millor perquè m’hi
pugui recolzar i no em senti impotent. Tinc necessitat d’una bona notícia. Necessito que
en la meva ineptitud algú em faci saber que em té en compte malgrat la meva petitesa;
que m’estima i que es preocupa per les meves angoixes.
Déu meu, Déu meu, ... En tu confiaven els meus pares, hi confiaven i els
vas alliberar; a tu clamaven i eren deslliurats, en tu confiaven i no foren
confosos. Però jo sóc un cuc, no pas un home, befa de la gent,
menyspreat del poble. Tots els qui em veuen es riuen de mi, fan
ganyotes, prenen aires de mofa: «Que s'adreci a Déu, que ell el salvi,
que l'alliberi, si tant se l'estima!»
Acabat de néixer, ... des d'aleshores ets el meu Déu. No t'allunyis, que
el perill és a prop i no tinc qui m'ajudi. M'envolta un ramat de braus,
m'acorralen uns lleons que destrossen i rugeixen baden la boca contra
mi. Tot jo m'escolo com l'aigua, se'm deslloriguen tots els ossos; el cor,
com si fos cera, se'm fon dins les entranyes.
...Però tu, Senyor, no t'allunyis; força meva, cuita a defensar-me.
Gràcies Senyor per la teva bona notícia !!!
Necessito aixecar-me i caminar vers l’esperança d’un món millor, encara que em
sembli una tasca inabastable.
Senyor, m'has escoltat! Anunciaré el teu nom als meus germans, et
lloaré enmig del poble reunit: «Fidels del Senyor, lloeu-lo, glorifiqueu-
lo, reverencieu-lo, fills del seu poble! Perquè no ha rebutjat ni
menyspreat el pobre desvalgut; no l'ha privat de la seva mirada i quan
cridava auxili l'ha escoltat.» En tu s'inspirarà el meu cant davant de tot
el poble; davant dels fidels oferiré el que vaig prometre. (Salm 22)
S.F.M.