El que és essencial i l’amor

«En el que és essencial, la unitat, en el que no és essencial, la llibertat i, en tot, l'amor.»

Aquest lema, que prové de les esglésies protestant que provenen dels “Germans
moravians” que tant van influir en l’experiència de John Wesley, és un lema que aquests
dies m’ha fet pensar. En l’acte que es va fer a la Casa Ramona del Caixa Fòrum el dia 31
d’octubre, on es van llegir les 95 tesis que Luter havia penjat feia exactament mig mil·lenni,
em vaig trobar amb gent que feia més de deu anys que no havia vist. Em refereixo a gent
del món «evangèlic» que, per motius que ara no cal explicar, ens hem anat distanciant.
Per a mi són evidents quin són els motius d’aquest distanciament però dubto que ho hagi
sabut fer segons aquest lema pietista.
Sovint hi ha diferències que no són tan essencials i que provoquen ruptures
irreconciliables. Quan repassem la història de la Reforma del segle XVI, en les seves
diferents manifestacions, ja ens adonem que motius que avui en dia no són considerades
tan essencials van impedir la unió de l’església luterana i l’església calvinista (reformada).
La interpretació «metafísica» del sagrament de la Cena del Senyor va ser motiu de
separació, fins i tot violenta, entre esglésies que havien nascut amb els mateixos
sentiments. Les afirmacions que eren essencials, la Sola Gratia, la Sola Fide i la Sola
Scriptura1, eren compartides per totes aquestes esglésies. El no saber destriar entre el que
era essencial del que no ho era va suposar un distanciament i una ruptura que va durar
molts segles.
Segurament l’esforç que hauríem de fer tots és saber i acotar allò que és essencial, encara
que no sigui fàcil. Però, el que sí que podríem posar en pràctica és la segona part del
lema. En tot allò que no sigui essencial: llibertat. I aquesta llibertat s’ha d’entendre com
tolerància cap el que no pensa com nosaltres però no una tolerància paternalista sinó una
tolerància que tingui en compte la dignitat i el respecte per la diversitat.
Sóc conscient que això que exposo no és fàcil ni es dona sense esforç. Suposo que ja
intuïu que jo he estat el primer a no saber acotar allò que és essencial del que és
particular. Es tracta més aviat d’un monòleg, molt lluny d’un discurs moralitzant.
Tant de bo fos capaç d’entendre que si l’amor està presidint les nostres relacions tot serà
més fàcil.
L’estimem-nos que ens ajuda a fer comunitat hauria de fer-se més extensiu, si més no com
a punt d’arribada.
ESTIMEM...

(bulletí EPBC del 12/11/2017)

1
Solus Christus i Soli Deo Gloria són les dues altres “solas” que s’afegeixen en altres declaracions.
Aquestes cinc “solas" juntes sembla que no apareixen fins el segle XX de la ma d’un teòleg catòlic,
Johann Baptiste Metz a La Iglesia y la Palabra (1965).